Vivim en l’època del «m’importa», però només si queda bé publicar-ho

 

Vivim en una època meravellosa, d’aquelles que algun dia els historiadors estudiaran amb cara de preocupació, perquè hem aconseguit una cosa extraordinària: preocupar-nos per absolutament tot sense haver de fer gairebé res, ja que ara podem defensar els animals, les dones, la salut mental, el planeta, els avis, els nens, les injustícies i fins i tot la pau mundial mentre estem còmodament asseguts al sofà, amb el mòbil a la mà i el dit preparat per compartir una frase profunda que, si porta una fotografia de posta de sol al darrere, encara sembla que tingui més valor.

Ens importa moltíssim la gent, sobretot quan aquesta gent és prou lluny perquè no ens obligui a fer res, perquè una cosa és publicar que «ningú hauria de sentir-se sol» i una altra molt diferent és trucar aquella persona que fa dies que no parla, escoltar-la durant una hora i descobrir que potser no necessitava una frase bonica sinó algú que tingués una mica de temps per ella, però és clar, això ja no queda tan espectacular a Instagram i tampoc porta un botó perquè els altres puguin felicitar-nos per la nostra extraordinària humanitat.

També ens encanta parlar de salut mental, perquè sembla que després d'haver compartit tres frases sobre autoestima i una fotografia plujosa darrere d'una finestra ja podem considerar-nos especialistes en emocions, i si algú ens explica que realment està passant-ho malament sempre tenim preparada aquella gran aportació terapèutica que mai falla: «Ànims, tot passarà», que és una mica com dir-li a algú que té febre «no tinguis febre», però almenys ho diem amb bona intenció i, si pot ser, amb un cor vermell perquè quedi constància del nostre compromís emocional.

I després està aquesta curiosa necessitat de demostrar públicament que som bones persones, perquè sembla que avui una bona acció que ningú veu gairebé no compta, mentre que compartir-la amb una fotografia, una frase emotiva i tres hashtags pot convertir qualsevol gest insignificant en una epopeia de solidaritat capaç de fer-nos sentir que, durant cinc minuts, hem salvat la humanitat sencera, i això és especialment pràctic perquè ens permet defensar totes les causes del món sense haver de perdre gaire temps amb aquella petita molèstia que és ajudar algú de veritat.

Perquè potser hem confós una mica fer veure que ens importa amb que realment ens importi, i la diferència és bastant senzilla: publicar és fàcil, indignar-se és fàcil, compartir és fàcil i posar un cor és probablement una de les activitats menys exigents que existeixen, però quedar-se quan algú està malament, escoltar sense mirar el rellotge, donar un cop de mà quan ningú ho sabrà i defensar algú encara que això no ens faci quedar bé ja requereix una mica més de feina.

Així que continua publicant si vols, faltaria més, que no seré jo qui li tregui la seva feina a l'algoritme, però potser després de compartir la pròxima frase sobre com t'importa el món estaria bé mirar una mica al teu voltant i preguntar-te si hi ha algú a prop que necessiti alguna cosa de tu, perquè potser aquesta persona no necessita que li demostris al món que tens un cor enorme, sinó simplement que el facis servir.

I potser aquí està la diferència entre dir «m'importa» i que realment t'importi, perquè el primer cap en una publicació de Facebook, però el segon, malauradament, encara necessita una cosa molt més complicada: fer alguna cosa.

Sense Anestèsia.