HA COMENÇAT EL COLE. QUE DÉU ENS AGAFI CONFESSATS

 

I ja hi tornem a ser.

Després de setmanes de vacances, horaris inexistents, sopars a hores que farien plorar qualsevol pediatre i criatures que han descobert que llevar-se abans de les onze del matí és una forma de tortura medieval, ha arribat aquell meravellós moment de l'any en què les famílies recuperen la rutina, els professors recuperen els alumnes i els grups de WhatsApp dels pares recuperen la seva activitat terrorista habitual.

Perquè el començament del curs escolar no és simplement tornar a classe, comprar llibres, preparar motxilles i buscar desesperadament aquella sabata que misteriosament ha desaparegut durant l'estiu, sinó que és una mena de procés d'adaptació col·lectiva en què nens, pares i professors intenten recuperar una normalitat que, probablement, ja no tornarà a existir fins al mes de juny, quan tornarem a començar exactament el mateix drama però amb menys llibres i més crema solar.

Els nens, evidentment, no estan contents.

I tampoc els podem culpar, perquè després de passar dos mesos fent el que els dona la gana, resulta una mica cruel explicar-los que ara s'han de llevar amb despertador, vestir-se ràpid, esmorzar, preparar la motxilla, arribar puntuals i passar unes quantes hores asseguts escoltant una persona que els explicarà coses que, segons ells, no tenen cap utilitat per a la supervivència humana.

—Per què he d'estudiar això?

Pregunta universal que probablement es repeteix des que existeix l'escola.

I el professor, amb aquell somriure que encara conserva perquè és el primer dia i encara no ha perdut completament la fe en la humanitat, respondrà que els coneixements són importants, que tot serveix per al futur i que estudiar els ajudarà a formar-se.

Ell encara no sap que al novembre estarà negociant amb un adolescent perquè deixi de pintar monstres a la llibreta de matemàtiques.

Però els pares també tenim el nostre petit festival.

Perquè el setembre arriba carregat de motxilles, llibretes, material escolar, roba esportiva, etiquetes amb noms, reunions, circulars, autoritzacions i aquella fantàstica sensació que cada vegada que obres el correu electrònic de l'escola hi ha alguna cosa que has de comprar, signar, portar o pagar.

I després hi ha la frase més temuda de totes:

«Demà heu de portar...»

Aquesta frase és capaç de provocar taquicàrdies en qualsevol pare o mare que estigui intentant recordar què ha de portar el nen, què ha de portar ell, què ha de portar el germà i, sobretot, què dimonis van demanar en aquella circular que va arribar fa quatre dies i que vas llegir mentre feies el sopar.

I encara no hem parlat del material.Perquè els nens necessiten una llibreta.

Però no qualsevol llibreta.Una llibreta concreta.

Amb un nombre concret de fulls, un color concret i probablement fabricada en algun lloc secret de Suïssa.

També necessiten una carpeta, una altra carpeta, una carpeta dins de la carpeta, quatre bolígrafs, dos llapis, goma, maquineta, colors, retoladors, regla, tisores, cola i, si pot ser, una motxilla que sembli preparada per anar a l'Himàlaia perquè, pel pes que porta, qualsevol diria que el nen va a estudiar física nuclear en lloc de quart de primària.

I després hi ha els professors.

Pobres professors.

Perquè mentre nosaltres pensem que el setembre és el mes en què recuperem la rutina, ells probablement ho veuen com el mes en què tornen a passar moltes hores amb trenta persones que tenen trenta personalitats diferents, trenta ritmes diferents, trenta motxilles diferents i trenta pares que poden enviar trenta missatges diferents al grup de WhatsApp.

Perquè avui dia ser professor no és només ensenyar.

És fer de professor, psicòleg, mediador, organitzador, informàtic, investigador de bolígrafs

desapareguts, detectiu de conflictes del pati i, en algunes ocasions, gairebé especialista en traducció simultània entre adolescents.

—És que ell m'ha mirat.

—Però tu què li has dit?

—Res.

—Doncs per què t'ha mirat?

—No ho sé.

I el professor, en aquell moment, probablement pensa que potser hauria estat millor estudiar veterinària.

Però si hi ha un element imprescindible en aquesta tornada a l'escola són els grups de WhatsApp dels pares, aquella meravellosa eina de comunicació que va néixer per facilitar la vida i que, en realitat, ha aconseguit que una excursió d'una tarda pugui generar més debat que una cimera de l'ONU.

—Algú sap si demà han de portar bata?

—Jo crec que sí.

—A mi no m'han dit res.

—A mi tampoc.

—Ho posa a la circular.

—Quina circular?

—La de dilluns.

—A mi no m'ha arribat.

—A mi sí.

I així, en set minuts, ja tenim vint-i-quatre missatges, tres àudios de dos minuts i una mare que ha decidit escriure directament a la professora perquè això així no pot continuar.

I encara som al primer dia.

Després arribaran els deures.

Les presses.

Els exàmens.

Les notes.

Els «no tinc res per demà» que casualment es converteixen en «ah, sí, teníem un treball».

Les motxilles oblidades.

Els esmorzars que tornen sencers.

Els mitjons que desapareixen.

I aquella frase que tots els pares acabarem pronunciant en algun moment:

«Però t'ho vaig preguntar ahir!»

I el nen, amb una tranquil·litat que només pot tenir algú que no paga factures, respondrà:

«No me'n recordava.»

Fantàstic.

Nosaltres tampoc recordem on vam deixar la paciència, però aquí continuem.

Però, bromes a banda, potser el començament del curs també és una bona ocasió per recordar que darrere de cada motxilla hi ha un nen que necessita aprendre, equivocar-se, fer amics, enfadar-se, tornar a començar i descobrir poc a poc qui és, darrere de cada professor hi ha una persona que també arriba cansada, amb problemes i amb la difícil feina d'intentar ensenyar a una generació que viu connectada a una pantalla, i darrere de cada pare hi ha algú que intenta fer-ho tan bé com pot mentre corre d'una banda a l'altra intentant que ningú arribi tard.

Així que sí, que comenci el curs.

Que tornin els despertadors, els deures, les presses, les circulars, les llibretes, els exàmens i els gloriosos grups de WhatsApp.

Que tornin els «mamà, no sé on és», els «profe, no ho he fet perquè...» i els «algú sap què han de portar demà?».

Que tornin els nervis i també les il·lusions, les amistats noves, les abraçades del primer dia i aquella sensació estranya de començar una etapa sense saber encara tot el que passarà.

Perquè, al final, el setembre és això: tornar a començar mentre tots intentem aparentar que sabem perfectament què estem fent.

Els nens fan veure que són grans.Els pares fem veure que ho tenim tot controlat.

Els professors fan veure que encara tenen paciència.

I els grups de WhatsApp fan veure que serveixen per organitzar-se.

Tres mentides perfectament coordinades.

Benvinguts al nou curs. Que comenci l'espectacle.

Sense Anestèsia.