SENSE ANESTÈSIA Articles, ironia i realitats que molesten.

 Ens han venut des de petits el dogma que la família és sagrada, que la sang ho perdona tot i que els vincles genètics són una mena de contracte d'adhesió indestructible. La realitat, quan li treus el paper de regal i la música sentimental de fons, és bastant més cutre: compartim ADN amb gent amb qui, si no fos per la casualitat d'un arbre genealògic, no compartiríem ni deu segons d'ascensor. L'epifania del tanatori:  La vida són quatre dies El teatre familiar viu el seu moment de màxima Glòria quan algú passa a millor vida.  De cop i volta, entre el cafè dolent de màquina i les flors de plàstic, tothom es transforma en un filòsof existencialista de pacotilla. S'abracen com si fossin els supervivents del Titànic i deixen anar el clàssic: «Vergonya ens hauria de donar... La vida són quatre dies i no ens veiem mai. Hem d'estar més units, fer un dinar cada mes i gaudir dels que som aquí» . Tothom assenteix amb cara de circumstàncies, eixugant-se una llàgrima d'...

  Hubo un tiempo en el que los teléfonos servían para hablar en tiempo real o para enviar mensajes de texto de un máximo de 160 caracteres donde escatimábamos hasta las vocales para no pagar de más. Era una época de pura eficiencia comunicativa. Hoy, en cambio, cualquiera con un smartphone se siente con el derecho constitucional de adjudicarte un monólogo de siete minutos a las ocho de la mañana La nota de voz de WhatsApp ha dejado de ser una herramienta práctica para convertirse en un ejercicio puro de narcisismo audio fónico. El mecanismo es siempre el mismo: la persona alega que «no te llama para no molestar», pero te clava un audio con la duración de un episodio de serie. Y todo para decirte que finalmente el sábado no podrá ir a cenar. . Anatomía de un audio de cinco minutos Si analizamos cualquiera de estas grabaciones con rigor científico, el desglose de los minutos es sencillamente desolador: Los primeros 45 segundos: Ruido de viento soplando en el micrófono, el motor de ...

  Hi ha frases a la vida que tenen un significat literal i d’altres que són, senzillament, obres d’art de la diplomàcia covarda. En aquesta segona categoria, el premi d’honor se’l porta sens dubte el mític: «Ja et diré alguna cosa» . Tots l’hem dit. Tots l’hem rebut. I tots sabem, amb una precisió quirúrgica, que aquesta frase significa exactament el contrari del que diu. No et diré res. No tinc cap intenció de dir-te res. De fet, estic calculant mentalment quants dies han de passar perquè penses que se m'ha oblidat i no em tornis a preguntar. Benvinguts al fascinant món de la cancel·lació elegant de plans, on la sinceritat està completament sobrevalorada. La por ancestral a dir un «no» directe Quin és el motiu pel qual ens costa tant dir la veritat? Què ens impedeix respondre amb un clar i transparent: «Gràcies per la invitació, però prefereixo quedar-me a casa en pijama mirant una sèrie dolenta mentre menjo patates de xurreriai no parlo amb cap ésser humà» ? Doncs que la societat...

  Hi ha un moment en algunes relacions en què una cosa estranya comença a passar gairebé sense que ningú se n’adoni: un dia tens una parella al teu costat i, al cap d’un temps, sembla que hagis fitxat una mena de pare o mare oficial de la relació, amb servei de control, supervisió, recordatoris, consells no sol·licitats i una preocupació permanent perquè l’altre mengi bé, dormi prou, faci les coses com toca i, sobretot, no prengui cap decisió que no hagi passat abans pel corresponent comitè familiar. I tot això, evidentment, perquè t’estima . Perquè cuidar és estimar, sí, però potser ens hem oblidat d’una petita part del contracte: també cal recordar que aquella persona és la teva parella . Perquè arriba un moment en què saps perfectament què ha de menjar, què ha de fer, a quina hora ha d’arribar, què li convé, què no li convé i fins i tot què hauria de pensar, però després et poses a mirar la relació i t’adones que fa mesos que no tens ni una maleïda idea de quan va ser l’última v...