SENSE ANESTÈSIA Articles, ironia i realitats que molesten.

  E n el variat ecosistema de les relacions humanes hi ha un espècimen especialment viscós i exasperant: el fals mentor . Aquell personatge que apareix a la teva vida o al teu projecte vestit amb la túnica de la saviesa, amb un somriure de condescendència i una bossa plena de consells que ningú li ha demanat. Se't queden mirant de dalt a baix, fan una pausa dramàtica i et deixen anar la famosa frase: «Això que fas... jo no ho veig. Jo no ho faria pas així» .   De sobte, es converteixen en els gestors suprems de la teva feina, de la teva vida o de les teves idees.  Et parlen amb aquell to de veu paternalista, com si ells haguessin inventat la roda i tu fossis un alumne d'educació primària intentant entendre la regla de tres.  Et troben defectes on no n'hi ha, et fan dubtar dels teus passos i intenten convèncer-te que ho estàs fent tot fatal.  Quin suport tan bonic. Quina generositat d'ànima. I  ve ara el veritable espectacle de circ. Mentre et donen la lliçó...

  Hay un momento en la vida de cualquier persona adulta en el que la pantalla del móvil se ilumina y aparece un mensaje de audio. Hasta aquí todo bien. El problema viene cuando miras la duración: 04:58 . En ese preciso instante, un sudor frío te recorre la espalda. Eso no es un mensaje; es un episodio de podcast sin guion, un capítulo sin editar de un audiolibro o una conferencia magistral sobre la nada.     De un tiempo a esta parte, la gente ha olvidado que la aplicación se llama WhatsApp y no Radio Nacional . El proceso de escuchar uno de estos monólogos es una prueba de resistencia humana.  En los primeros treinta segundos, el emisor coge aire, te pregunta cómo estás (sin ningún interés real en la respuesta) y empieza a hacer pausas dramáticas mientras camina por la calle, pide un café o discute con el perro. A los dos minutos, pierde el hilo de la historia. A los tres, se enreda con un detalle irrelevante sobre una cuñada que tú ni siquiera conoces. Y a los cua...

  Hay una especie humana fascinante que convive entre nosotros camuflada de amigo, familiar o compañero de trabajo: el francotirador del «pero».  Su misión en la Tierra es clara, concisa y devastadora: no dejar bajo ningún concepto que disfrutes de un logro sin ponerle una pequeña e imperceptible mancha de duda. Da igual lo que hagas, lo que digas o lo que consigas; ellos siempre tienen el Máster Universitario en Mejora Continua de la Vida Ajena .  Son la auditoría andante de tu felicidad. ¿Te compras un coche nuevo con toda tu ilusión? — «Oye, qué chulo, de verdad… PERO ese motor da problemas a los 100.000 kilómetros.  Yo me habría pillado el híbrido, que gasta menos». ¿Te vas de vacaciones al Caribe después de ahorrar tres años? — «Qué envidia, qué pasada… PERO en esta época hay huracanes y una humedad que te arruina el pelo, ¿no?» . ¿Haces la paella de tu vida un domingo? — «Está buenísima, súper sabrosa… PERO el arroz te ha quedado un pelín pasado, ¿eh? Nada, un ...

  Són les dues de la tarda o les nou del vespre. La taula està parada. La sopa fumeja, l'entrecot està al punt i el pa, ben tou.  Encens la televisió per veure «què passa al món» i, de sobte, el menjador es converteix en un aparador de l'horror humà en alta definició. El menú informatiu d'avui és variat: un bombardeig que ha esborrat un barri sencer a l'altra punta del món, un home que ha decidit assassinar la seva parella, una mare que ha acabat amb la vida dels seus fills, nens del tercer món que no són més que ossos i pell sota un sol abrasador, i una colla de polítics de moqueta intercanviant-se insults amb la cara ben dura. I quina és la nostra reacció davant d'aquest banquet de misèria? — «Nena, em passes la sal, per favor? Ah, i tallat una mica més de pa». En quin moment exacte l'ésser humà es va tornar completament immune a la tragèdia?  En quin punt de la història vam decidir que la sang, la fam i la barbàrie eren un excel·lent acompanyament per a la no...

  Enmig de la nostra rutina plena de soroll de xarxes socials, bregues polítiques de poca volada i problemes de pa sucat amb oli, de tant en tant convé aturar-se i recordar què és la veritable grandesa. I poques coses fan tremolar l'ànima com el Dies Irae del Requiem de Verdi. Verdi no va escriure aquesta missa de difunts per ser cantada amb murmuris en un convent silenciós.  Va crear un drama d'una potència teatral aclaparadora. És el xoc frontal de l'ésser humà davant la mort, l'eternitat i el judici final.  Quan comencen a sonar els cops de timbal i l'orquestra esclata, no hi ha distracció possible: et sents petit, nu i insignificant. La versió de 1964 al Royal Festival Hall de Londres , sota la batuta magistral de Carlo Maria Giulini , és senzillament imbatible.  Giulini no buscava el xou ni l'espectacle buit; dirigia amb una modèstia i una precisió quasi religioses, aconseguint que cada nota no fos només música, sinó un terrabastall emocional. Acompanya...

  Tots hem sentit alguna vegada la mítica frase dels avis: «És que els joves d'ara no dieu ni aguanteu res; a la nostra època les coses es cuidaven i duraven tota la vida» .  I tenen raó... a mitges. Perquè una cosa era el romantisme de les cartes perfumades i una altra de molt diferent era haver d'aguantar el mateix senyor o senyora durant seixanta anys simplement perquè el divorci era il·legal i la vergonya del poble, un càstig diví. Si comparem com es lligava als anys 40 o 60 amb la gimcana neuròtica d'avui dia, la diferència és per posar-se a plorar (o a riure). El festejament vs. el 'swipe' Als anys 50, el procés de conquesta era lent com una processó de Setmana Santa. El noi demanava permís al pare de la noia per a «festejar».  Les cites consistien a passejar per la plaça del poble a dos metres de distància, amb la tieta soltera o la mare fent de carabassa. Hi havia un desig cuinat a foc molt lent. Avui dia, el festejament s'ha reduït a lliscar el dit per ...