DE FESTEJAR A FER "SWIPE"

 

Tots hem sentit alguna vegada la mítica frase dels avis: «És que els joves d'ara no dieu ni aguanteu res; a la nostra època les coses es cuidaven i duraven tota la vida».

 I tenen raó... a mitges. Perquè una cosa era el romantisme de les cartes perfumades i una altra de molt diferent era haver d'aguantar el mateix senyor o senyora durant seixanta anys simplement perquè el divorci era il·legal i la vergonya del poble, un càstig diví.

Si comparem com es lligava als anys 40 o 60 amb la gimcana neuròtica d'avui dia, la diferència és per posar-se a plorar (o a riure).

El festejament vs. el 'swipe'

Als anys 50, el procés de conquesta era lent com una processó de Setmana Santa. El noi demanava permís al pare de la noia per a «festejar».

 Les cites consistien a passejar per la plaça del poble a dos metres de distància, amb la tieta soltera o la mare fent de carabassa. Hi havia un desig cuinat a foc molt lent.

Avui dia, el festejament s'ha reduït a lliscar el dit per la pantalla del mòbil mentre estàs al lavabo.

 I a la primera cita ja no es passeja: es passa un interrogatori de la CIA on s'analitzen les red flags, els traumes infantils i el signe del zodíac per veure si sou compatibles abans no arribin les postres.

      Reparar, llençar o regar

I aquí és on venim a parar. Abans les parelles duraven a vegades per obligació social; ara es trenca a la primera discussió per decidir quina sèrie de Netflix mirem.

 Vivim en la cultura de l'IKEA sentimental: si alguna cosa no encaixa perfectament a la primera, ho llencem i demanem un altre model per aplicació.

Però la realitat és que l'amor no és un cactus que sobreviu a la deserció ni una planta de plàstic que no requereix atenció.

 Una relació té molt de botànica diària: és com posar-li aigua a una planta.

 Si la deixes sense aigua s'asseca, i si li tirem una galleda sencera de cop un cop a l'any (per Sant Valentí o per l'aniversari), la ratlles i l'ofegues.

    La petita flama que es conserva

El veritable romantisme no està en els grans discursos de pel·lícula ni en aguantar per decret. El romantisme de veritat és el que es conserva en les petites coses de cada dia.

 És saber trobar el detall mínim enmig de la rutina, les factures, el treball i el soroll digital.

És tenir la paciència de mirar l'altre, de comprendre'l quan té un mal dia i de decidir, conscientment, fer un gest petit per mantenir aquella petita flama encesa. 

Una flama que no necessita fer un foc de camp per il·luminar, sinó simplement no deixar que el vent de la desídia la bufi.

Ni abans tot era un conte de fades ni ara tot ha de ser un consum ràpid i d'un sol ús.

 Al final, trobar algú amb qui valgui la pena regar la planta cada dia té exactament el mateix valor avui que el tenia fa vuitanta anys.

Sense Anestèsia.