SENSE ANESTÈSIA Articles, ironia i realitats que molesten.

  On han anat a parar les olors de tardor? Abans, per aquestes dates, caminar pel carrer significava inhalar una barreja celestial de moniatos al forn, castanyes acabades de torrar i aquell panellet de pinyons que et costava mitja hipoteca de la fira del barri. Era una època de reflexió, de digerir el colesterol amb dignitat i de recordar els difunts amb un respecte silenciós. Avui dia, no. Avui dia sortim a la porta i ens trobem una horda de criatures disfressades de dràcula de saldo, cridant "trick or treat" amb un accent de Cornellà que fa por —aquesta sí— al diccionari Pompeu Fabra.  Hem canviat la flors del cementiri i el paperet de estany de la castanya per carabasses buidades de supermercat i plàstic xinès que trigarà cinc mil·lennis a descomposar-se al planeta. I la gran pregunta és: qui té la culpa d'aquesta catàstrofe cultural? ¿Són els nens? Home, evidentment que no.  Als nens els dones un caramel de la fira o una gominola radioactiva de color blau lluent i e...

 Ens han venut des de petits el dogma que la família és sagrada, que la sang ho perdona tot i que els vincles genètics són una mena de contracte d'adhesió indestructible. La realitat, quan li treus el paper de regal i la música sentimental de fons, és bastant més cutre: compartim ADN amb gent amb qui, si no fos per la casualitat d'un arbre genealògic, no compartiríem ni deu segons d'ascensor. L'epifania del tanatori:  La vida són quatre dies El teatre familiar viu el seu moment de màxima Glòria quan algú passa a millor vida.  De cop i volta, entre el cafè dolent de màquina i les flors de plàstic, tothom es transforma en un filòsof existencialista de pacotilla. S'abracen com si fossin els supervivents del Titànic i deixen anar el clàssic: «Vergonya ens hauria de donar... La vida són quatre dies i no ens veiem mai. Hem d'estar més units, fer un dinar cada mes i gaudir dels que som aquí» . Tothom assenteix amb cara de circumstàncies, eixugant-se una llàgrima d'...