HIPOCRESIA DE SANG ( I LA FAMILIA QUE SÍ QUE TRIES )

 Ens han venut des de petits el dogma que la família és sagrada, que la sang ho perdona tot i que els vincles genètics són una mena de contracte d'adhesió indestructible. La realitat, quan li treus el paper de regal i la música sentimental de fons, és bastant més cutre: compartim ADN amb gent amb qui, si no fos per la casualitat d'un arbre genealògic, no compartiríem ni deu segons d'ascensor.

L'epifania del tanatori:  La vida són quatre dies

El teatre familiar viu el seu moment de màxima Glòria quan algú passa a millor vida.

 De cop i volta, entre el cafè dolent de màquina i les flors de plàstic, tothom es transforma en un filòsof existencialista de pacotilla.

S'abracen com si fossin els supervivents del Titànic i deixen anar el clàssic:

«Vergonya ens hauria de donar... La vida són quatre dies i no ens veiem mai. Hem d'estar més units, fer un dinar cada mes i gaudir dels que som aquí».

Tothom assenteix amb cara de circumstàncies, eixugant-se una llàgrima d'utopia.

 La realitat? Tres dies després, el grup de WhatsApp torna a ser un desert digital, ningú té temps per a res i el "dinar mensual" passa a la mateixa dimensió desconeguda on van a parar els mitjons que s'empassa la rentadora. Fins a la pròxima esquela, eufòria d'afecte congelada.

El miracle anual de Nadal i la fauna de cunyats

L'únic dia que la farsa es materialitza per decret llei és el 25 de desembre. El dinar de Nadal és aquest experiment social on s'asseuen a la mateixa taula germans que porten deu mesos sense dir-se ni «bon dia», pares que no saben exactament a què es dediquen els seus fills i, com a plat estrella, la figura del cunyat.

Aquest espècimen, que ha entrat a la teva vida per via d'afinitat matrimonial, és capaç en menys de dues hores de canelons de donar-te lliçons magistrals sobre com gestionar la teva hipoteca, com educar els teus fills, quin cotxe t'has de comprar i com es fa la paella perfecta. Tot això mentre es menja les teves gambes i et taca les estovalles.

Els amics: la família sense xantatge genètic

I és aquí quan apareix la gran paradoxa de la vida: els teus amics. Aquella gent amb qui no comparteixes ni una sola gota de sang, però que coneix de memòria els teus drames, les teves ferides i quan necessites una cervesa sense haver de donar explicacions.

Mentre el teu cosí germà no sap ni en quin any vas néixer, el teu amic és el que es planta a casa teva a les tres de la matinada quan la vida et va de través o el que t'ajuda a fer un trasllat carregant un sofà de tres places sense demanar-te un certificat d'agraïment.

A la família biològica la suportes per xantatge emocional i por al «què diran». Als amics els tries, els mantens i els vols a prop perquè realment sumen.

 L'amic no et jutja si no el trames en tres setmanes; la família et fa un judici sumari si no felicites l'aniversari d'un oncle o  avi que vas veure una vegada l'any 1998.

La distància com a medicina preventiva

Diem que la distància separa les famílies, però en molts casos és precisament la distància el que evita la combustió espontània. La sang et fa parent; l'interès, la lleialtat i la presència real et fan família. Tota la resta són reunions per compromís, hipocresia de calendari i ganes de quedar bé abans que sigui tard. 

Sense Anestèsia.