T´ESTIMO O T´ESTIC CRIANT?

 

Hi ha un moment en algunes relacions en què una cosa estranya comença a passar gairebé sense que ningú se n’adoni: un dia tens una parella al teu costat i, al cap d’un temps, sembla que hagis fitxat una mena de pare o mare oficial de la relació, amb servei de control, supervisió, recordatoris, consells no sol·licitats i una preocupació permanent perquè l’altre mengi bé, dormi prou, faci les coses com toca i, sobretot, no prengui cap decisió que no hagi passat abans pel corresponent comitè familiar.

I tot això, evidentment, perquè t’estima.

Perquè cuidar és estimar, sí, però potser ens hem oblidat d’una petita part del contracte: també cal recordar que aquella persona és la teva parella.

Perquè arriba un moment en què saps perfectament què ha de menjar, què ha de fer, a quina hora ha d’arribar, què li convé, què no li convé i fins i tot què hauria de pensar, però després et poses a mirar la relació i t’adones que fa mesos que no tens ni una maleïda idea de quan va ser l’última vegada que vas preparar una sorpresa, vas organitzar una cita sense cap motiu especial o simplement vas mirar la teva parella amb aquella cara de «avui no vull parlar de factures, problemes ni obligacions, avui vull estar amb tu».

Perquè això també és amor, senyores i senyors.

I no, no estic parlant de muntar una producció de Hollywood amb espelmes, violins i una limusina esperant a la porta, que tampoc cal convertir una nit de dimarts en el casament de la reialesa britànica, però potser de tant en tant estaria bé recordar que una parella necessita alguna cosa més que una agenda ben organitzada i una llista de coses pendents.

Necessita romanticisme.

Aquella cosa una mica antiga que consisteix a fer alguna cosa perquè et ve de gust veure l’altre somriure i no perquè sigui necessari, útil o imprescindible per al funcionament de la llar.

Una flor sense aniversari, un sopar improvisat,una escapada sorpresa, un missatge que no sigui «compra pa».Una mirada que no sigui «has fet el que et vaig dir?».

I sí, fins i tot sexe, perquè sembla que en algunes relacions, després de convertir-se en cuidador oficial de l’altre, també desapareix del mapa aquesta petita activitat que, casualment, acostumava a ser bastant important quan van començar a estimar-se.

Perquè al principi hi havia petons sense motiu, mans que buscaven altres mans, mirades que duraven més del compte i aquella capacitat gairebé paranormal de trobar qualsevol excusa per estar junts, mentre que amb el temps sembla que el màxim contacte físic disponible sigui un copet a l’esquena mentre algú pregunta: «Has pres la medicació?»

I evidentment que cuidar és important, però si la relació acaba convertida en una consulta mèdica, una reunió de logística i una tutoria de vida, potser hauríem de preguntar-nos en quin moment vam perdre pel camí aquella part que ens feia ser parella.

Perquè pots estimar molt una persona i, sense adonar-te’n, començar a tractar-la com si fos una criatura que necessita que li resolguis la vida, mentre tu et vas convertint en una barreja estranya entre mare, pare, secretari, gestor, vigilant, psicòleg i servei d’assistència tècnica vint-i-quatre hores, i després un dia et preguntes per què ja no hi ha aquella espurna d’abans.

Doncs potser perquè fa temps que ningú encén el llum.

I aquí tenim una altra contradicció preciosa: una persona pot estar tan ocupada protegint la seva parella de tot que acaba protegint-la també de qualsevol possibilitat de viure una mica de romanticisme.

Perquè la sorpresa necessita espontaneïtat, el desig necessita espai, el sexe necessita ganes i el romanticisme necessita una mica de bogeria, i resulta bastant difícil que aparegui qualsevol d’aquestes coses quan la relació funciona com una agenda de Google amb control parental.

«A quina hora arribaràs?»«Has sopat?»«No facis això.»«Ves amb compte.»«Jo ja t'ho havia dit.»

«Recorda que demà tens...»

I després, a les onze de la nit:

«Bona nit, dorm.»

I l’amor al sofà pensant: «Perdona, jo venia a fer de parella.»

Perquè una cosa és voler protegir la persona que estimes i una altra és substituir el desig de compartir per la necessitat de controlar-ho tot, fins al punt que ja no queda ni espai per sorprendre's, riure junts, escapar-se una nit sense planificar-ho amb tres setmanes d’antelació o simplement mirar-se sense estar pensant en quin problema toca solucionar després.

Una parella no hauria de ser només un lloc segur.

També hauria de ser un lloc on et vinguessin ganes de jugar, de riure, de tocar, de besar, de sorprendre i de tornar a sentir aquella sensació una mica absurda de tenir ganes de l’altre encara que no hi hagi cap necessitat pràctica pel mig.

Perquè si només ens cuidem però ja no ens seduïm, si només ens organitzem però ja no ens sorprenem, si només ens preocupem però ja no ens busquem, potser tenim una convivència perfecta, una logística impecable i una relació emocionalment molt ben administrada, però l’amor pot estar començant a morir d’avorriment.

I no cal esperar que arribi una crisi enorme per adonar-se’n.

A vegades només cal fer-se una pregunta bastant senzilla:

Quan va ser l’última vegada que vas fer alguna cosa per la teva parella que no fos perquè tocava, perquè era necessari o perquè hi havia un problema?

Quan va ser l’última vegada que la vas sorprendre?

Quan va ser l’última vegada que vas preparar alguna cosa només perquè volies veure-la feliç?

Quan va ser l’última vegada que vas buscar-la amb desig i no perquè necessitaves alguna cosa?

Quan va ser l’última vegada que vas recordar que, abans de ser cuidadors, administradors de la llar i solucionadors professionals de problemes, éreu dues persones que es van enamorar?

Perquè potser no necessites cuidar més la teva parella.

Potser necessites tornar a mirar-la.

I potser, només potser, deixar de preguntar-li si ha sopat i començar a preguntar-li si aquesta nit vol sortir a sopar amb tu.

Sense motiu.S
ense aniversari.Sense obligació.Només perquè sí.

I si després de sopar hi ha una mica de romanticisme, una mica de pell i alguna sorpresa pel camí...

Bé, tampoc crec que l’amor es queixi.

Perquè protegir és estimar, sí, però recordar que aquella persona és la teva parella també ho és.

I entre una cosa i l’altra hi ha una diferència enorme: una et fa sentir segur; l’altra et fa sentir viu.

Sense Anestèsia.