SENSE ANESTÈSIA Articles, ironia i realitats que molesten.

  Hay una frase que circula por ahí, una verdad universal que la mayoría prefiere ignorar mientras se regodea en su propia ceguera selectiva: "La gente siempre nota el cambio de actitud con ellos...  Pero nunca se dan cuenta del comportamiento que lo provocó" . Es una genialidad que resume la hipocresia humana en dos líneas. Todos conocemos a ese espécimen: el "ofendido profesional".  Es esa persona que te sirve una ración diaria de comportamientos de mierda —egoísmo, toxicidad, desprecio, o simplemente una falta absoluta de empatía— y se queda tan ancha/o.  Para ellos, su veneno es "sinceridad" y su indiferencia es "independencia".  Son campeones olímpicos en no mirarse al espejo. El problema surge cuando, un buen día, tú, que has estado aguantando el chaparrón, decides que ya es suficiente.  Decides, sin anestesia , poner límites, distanciarte o simplemente dejar de reírles las gracias. Es en ese preciso instante cuando se obra el milagro: el ...

  Hi ha un perfil humà fascinant en la fauna social moderna: el "preocupat professional". És aquella persona que et truca, t´envía un missatge o t'aborda pel carrer amb una cara de dramàtica de compassió que ni en un funeral de tercera. Et pregunta "com estàs?" amb un to tan suau i melós que sembla que t'estigui oferint l'extremunció. Però no et confonguis: no li interessa la teva resposta, només vol recopilar informació per al seu propi inventari. Aquest espècimen es desviveix —aparentment— per tu. Et dona consells no demanats, et diu que "està aquí per a qualsevol cosa" i posa cara de Sant Sebastià martiritzat per les teves penes. Fins aquí, el teatre funciona directament per a un premi de la crítica. El problema arriba quan aquesta persona parla amb tercers. En el moment en què un amic o conegut en comú pregunta "escolta, com esteu vosaltres ? " o "com va tot amb tal persona?" , s'obra el teló de la vertadera com...

  Nos dijeron que el futuro era la administración sin papeles. Que con un par de clics y la magia de la fibra óptica estaría todo resuelto.  Qué fantasía tan entrañable. Hoy en día, intentar hacer cualquier gestión con la Administración Pública requiere una combinación de astrología, paciencia franciscana y un máster en ingeniería de telecomunicaciones. Antes, al menos, podías ir a la ventanilla de turno, mirar a los ojos al funcionario de guardia y observar cómo suspiraba antes de ponerte el sello de tinta.  Había una conexión humana, una cierta esencia de tragedia compartida. Ahora no. Ahora tienes una pantalla que te pide la Cl@ve PIN, el certificado digital, la firma electrónica, la autenticación en dos pasos y, probablemente, una muestra de sangre fresca de tu primogénito. Si consigues superar este primer nivel del videojuego, llega la prueba de fuego: conseguir "Cita Previa".  Intentar encontrar un hueco en el calendario oficial es más difícil que conseguir ent...

 Hi ha una regla no escrita a la societat moderna que diu que, si comets l'error de dir en veu alta «quin dia portador que porto» , automàticament s'activa un protocol d'emergència en el cervell del teu interlocutor.  En menys de tres segons, la persona que tens al davant deixa de ser un amic per transformar-se en un consultor sènior de McKinsey, un psicòleg d'elit i un guru d'autoajuda, tot en un sol pack no sol·licitat. Sembla que hem oblidat un concepte humà elemental: desfogar-se . De vegades la gent només vol dir que el seu cap és un incompetent, que el cotxe fa un soroll estrany o que està fart del veí de dalt. No demanem un pla d'acció estratègic a cinc anys vista; només volem un «quin fàstic, quin greu em sap» i un glop de cervesa. Però no. Ells tenen la solució definitiva. La fauna del «Jo de tu ho faria molt fàcil» El solucionador no demanat sempre comença les seves intervencions amb la frase estrella: «Mira, això ho soluciones tu molt ràpid» . Curios...

 Ens han venut des de petits el dogma que la família és sagrada, que la sang ho perdona tot i que els vincles genètics són una mena de contracte d'adhesió indestructible. La realitat, quan li treus el paper de regal i la música sentimental de fons, és bastant més cutre: compartim ADN amb gent amb qui, si no fos per la casualitat d'un arbre genealògic, no compartiríem ni deu segons d'ascensor. L'epifania del tanatori:  La vida són quatre dies El teatre familiar viu el seu moment de màxima Glòria quan algú passa a millor vida.  De cop i volta, entre el cafè dolent de màquina i les flors de plàstic, tothom es transforma en un filòsof existencialista de pacotilla. S'abracen com si fossin els supervivents del Titànic i deixen anar el clàssic: «Vergonya ens hauria de donar... La vida són quatre dies i no ens veiem mai. Hem d'estar més units, fer un dinar cada mes i gaudir dels que som aquí» . Tothom assenteix amb cara de circumstàncies, eixugant-se una llàgrima d'...

  Charles Darwin va trigar anys a formular la teoria de l'evolució, convençut que l'espècie humana caminava cap a la complexitat i el perfeccionament. Clarament, el pobre no va tenir l'oportunitat d'escoltar la llista dels més escoltats a Spotify d'aquest cap de setmana. Si comparem el que la humanitat considerava «música» l'any 1986 o 1990 amb el que es produeix avui dia, la conclusió és inevitable: no estem evolucionant, estem caminant cap enrere a passos gegants i a cop de subwoofer. De la vocalització al murmuri amorf Als anys 80 i 90, per dedicar-te a la música calia complir un requisit bastant exigent i gairebé extint: saber cantar o tocar un instrument. La gent obria la boca, vocalitzava, projectava la veu i, sorprenentment, s'entenia cada paraula de la cançó sense necessitat d'activar els subtítols per a sords a la pantalla del cotxe. Avui, el concepte de «cantar» s'ha redissenyat per complet. L'estàndard actual consisteix a murmurar fras...