INVOLUCIÓ MUSICAL

 

Charles Darwin va trigar anys a formular la teoria de l'evolució, convençut que l'espècie humana caminava cap a la complexitat i el perfeccionament. Clarament, el pobre no va tenir l'oportunitat d'escoltar la llista dels més escoltats a Spotify d'aquest cap de setmana.

Si comparem el que la humanitat considerava «música» l'any 1986 o 1990 amb el que es produeix avui dia, la conclusió és inevitable: no estem evolucionant, estem caminant cap enrere a passos gegants i a cop de subwoofer.

De la vocalització al murmuri amorf

Als anys 80 i 90, per dedicar-te a la música calia complir un requisit bastant exigent i gairebé extint: saber cantar o tocar un instrument. La gent obria la boca, vocalitzava, projectava la veu i, sorprenentment, s'entenia cada paraula de la cançó sense necessitat d'activar els subtítols per a sords a la pantalla del cotxe.

Avui, el concepte de «cantar» s'ha redissenyat per complet. L'estàndard actual consisteix a murmurar frases com si tinguessis una patata bullent a la boca, mentre un processador digital anomenat autotune intenta dissimular que la veu original sona com un electrodomèstic defectuós a punt d'explotar. Si a un cantant urbà d'ara li treus el filtre de veu i la base rítmica repetitiva, el que queda és la respiració agònica d'algú que acaba de pujar quatre pisos per les escales.

La poètica del «tra, tra, tra»

La reculada en les lletres mereix un capítol a part. Hem passat de composicions amb història, mètrica, metàfores i arranjaments de vint instruments a la repetició obsessiva de quatre conceptes: mami, perreo, el coche, el combo i una seqüència ininterrompuda de sorolls guturals.

Si abans una cançó requeria mesos d'estudi, composició i assajos amb una banda sencera, avui n'hi ha prou amb prémer tres botons en un ordinador, repetir la mateixa frase divuit vegades i gravar un videoclip on tothom mou les mans com si intentés espantar abelles.

Avançar o recular?

És fascinant veure com la tecnologia ha avançat a nivells astronòmics mentre el gust musical col·lectiu ha retrocedit fins a l'edat de pedra. Hem passat de la complexitat musical de Queen, Mecano o El Último de la Fila a celebrar com a geni de la música a un tipus que no és capaç d'articular una frase subjecte-verba-predicat sense un ordinador al darrere.

Podeu anomenar-ho «evolució dels temps» o «noves tendències». Però la realitat és que, si la música és el reflex d'una societat, ens estem quedant sense vocabulari a una velocitat preocupant.

Sense Anestèsia.