SENSE ANESTÈSIA Articles, ironia i realitats que molesten.

  Enmig de la nostra rutina plena de soroll de xarxes socials, bregues polítiques de poca volada i problemes de pa sucat amb oli, de tant en tant convé aturar-se i recordar què és la veritable grandesa. I poques coses fan tremolar l'ànima com el Dies Irae del Requiem de Verdi. Verdi no va escriure aquesta missa de difunts per ser cantada amb murmuris en un convent silenciós.  Va crear un drama d'una potència teatral aclaparadora. És el xoc frontal de l'ésser humà davant la mort, l'eternitat i el judici final.  Quan comencen a sonar els cops de timbal i l'orquestra esclata, no hi ha distracció possible: et sents petit, nu i insignificant. La versió de 1964 al Royal Festival Hall de Londres , sota la batuta magistral de Carlo Maria Giulini , és senzillament imbatible.  Giulini no buscava el xou ni l'espectacle buit; dirigia amb una modèstia i una precisió quasi religioses, aconseguint que cada nota no fos només música, sinó un terrabastall emocional. Acompanya...

  Charles Darwin va trigar anys a formular la teoria de l'evolució, convençut que l'espècie humana caminava cap a la complexitat i el perfeccionament. Clarament, el pobre no va tenir l'oportunitat d'escoltar la llista dels més escoltats a Spotify d'aquest cap de setmana. Si comparem el que la humanitat considerava «música» l'any 1986 o 1990 amb el que es produeix avui dia, la conclusió és inevitable: no estem evolucionant, estem caminant cap enrere a passos gegants i a cop de subwoofer. De la vocalització al murmuri amorf Als anys 80 i 90, per dedicar-te a la música calia complir un requisit bastant exigent i gairebé extint: saber cantar o tocar un instrument. La gent obria la boca, vocalitzava, projectava la veu i, sorprenentment, s'entenia cada paraula de la cançó sense necessitat d'activar els subtítols per a sords a la pantalla del cotxe. Avui, el concepte de «cantar» s'ha redissenyat per complet. L'estàndard actual consisteix a murmurar fras...