QUAN EL CEL TRONA: LA GRANDESA I EL TREBALL DEL REQUIEM DE VERDI

 





Enmig de la nostra rutina plena de soroll de xarxes socials, bregues polítiques de poca volada i problemes de pa sucat amb oli, de tant en tant convé aturar-se i recordar què és la veritable grandesa.

I poques coses fan tremolar l'ànima com el Dies Irae del Requiem de Verdi.

Verdi no va escriure aquesta missa de difunts per ser cantada amb murmuris en un convent silenciós. 

Va crear un drama d'una potència teatral aclaparadora. És el xoc frontal de l'ésser humà davant la mort, l'eternitat i el judici final.

 Quan comencen a sonar els cops de timbal i l'orquestra esclata, no hi ha distracció possible: et sents petit, nu i insignificant.

La versió de 1964 al Royal Festival Hall de Londres, sota la batuta magistral de Carlo Maria Giulini, és senzillament imbatible.

 Giulini no buscava el xou ni l'espectacle buit; dirigia amb una modèstia i una precisió quasi religioses, aconseguint que cada nota no fos només música, sinó un terrabastall emocional.

Acompanyat per veus monumentals com les d'Ilva Ligabue, Grace Bumbry, Sándor Kónya i Raffaele Arié, el Requiem es converteix en un mirall: ens recorda que per molts títols, diners o ego que acumulem, tots acabarem escoltant el mateix tró final.




 I tanmateix, enmig d'aquest terror, Verdi aconsegueix trobar una bellesa tan sublime que fa reconciliar-te amb la condició humana.

Mireu i escolteu aquesta joia històrica:

👉 Verdi Requiem - Dies Irae - Carlo Maria Giulini (1964 London)

Sense Anestèsia.

Comentarios

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

HA COMENÇAT EL COLE. QUE DÉU ENS AGAFI CONFESSATS

Imagen
  I ja hi tornem a ser. Després de setmanes de vacances, horaris inexistents, sopars a hores que farien plorar qualsevol pediatre i criatures que han descobert que llevar-se abans de les onze del matí és una forma de tortura medieval, ha arribat aquell meravellós moment de l'any en què les famílies recuperen la rutina, els professors recuperen els alumnes i els grups de WhatsApp dels pares recuperen la seva activitat terrorista habitual . Perquè el començament del curs escolar no és simplement tornar a classe, comprar llibres, preparar motxilles i buscar desesperadament aquella sabata que misteriosament ha desaparegut durant l'estiu, sinó que és una mena de procés d'adaptació col·lectiva en què nens, pares i professors intenten recuperar una normalitat que, probablement, ja no tornarà a existir fins al mes de juny, quan tornarem a començar exactament el mateix drama però amb menys llibres i més crema solar. Els nens, evidentment, no estan contents. I tampoc els podem c...
Leer más

T´ESTIMO O T´ESTIC CRIANT?

Imagen
  Hi ha un moment en algunes relacions en què una cosa estranya comença a passar gairebé sense que ningú se n’adoni: un dia tens una parella al teu costat i, al cap d’un temps, sembla que hagis fitxat una mena de pare o mare oficial de la relació, amb servei de control, supervisió, recordatoris, consells no sol·licitats i una preocupació permanent perquè l’altre mengi bé, dormi prou, faci les coses com toca i, sobretot, no prengui cap decisió que no hagi passat abans pel corresponent comitè familiar. I tot això, evidentment, perquè t’estima . Perquè cuidar és estimar, sí, però potser ens hem oblidat d’una petita part del contracte: també cal recordar que aquella persona és la teva parella . Perquè arriba un moment en què saps perfectament què ha de menjar, què ha de fer, a quina hora ha d’arribar, què li convé, què no li convé i fins i tot què hauria de pensar, però després et poses a mirar la relació i t’adones que fa mesos que no tens ni una maleïda idea de quan va ser l’última v...
Leer más

Vivim en l’època del «m’importa», però només si queda bé publicar-ho

Imagen
  Vivim en una època meravellosa, d’aquelles que algun dia els historiadors estudiaran amb cara de preocupació, perquè hem aconseguit una cosa extraordinària: preocupar-nos per absolutament tot sense haver de fer gairebé res, ja que ara podem defensar els animals, les dones, la salut mental, el planeta, els avis, els nens, les injustícies i fins i tot la pau mundial mentre estem còmodament asseguts al sofà, amb el mòbil a la mà i el dit preparat per compartir una frase profunda que, si porta una fotografia de posta de sol al darrere, encara sembla que tingui més valor. Ens importa moltíssim la gent, sobretot quan aquesta gent és prou lluny perquè no ens obligui a fer res, perquè una cosa és publicar que «ningú hauria de sentir-se sol» i una altra molt diferent és trucar aquella persona que fa dies que no parla, escoltar-la durant una hora i descobrir que potser no necessitava una frase bonica sinó algú que tingués una mica de temps per ella, però és clar, això ja no queda tan espec...
Leer más