PREOCUPACIÓ EN FACTURA: LA FALSA EMPATÍA QUE SEMPRE CULPA A LA VÍCTIMA

 Hi ha un perfil humà fascinant en la fauna social moderna: el "preocupat professional". És aquella persona que et truca, t´envía un missatge o t'aborda pel carrer amb una cara de dramàtica de compassió que ni en un funeral de tercera.

Et pregunta "com estàs?" amb un to tan suau i melós que sembla que t'estigui oferint l'extremunció. Però no et confonguis: no li interessa la teva resposta, només vol recopilar informació per al seu propi inventari.

Aquest espècimen es desviveix —aparentment— per tu.

Et dona consells no demanats, et diu que "està aquí per a qualsevol cosa" i posa cara de Sant Sebastià martiritzat per les teves penes. Fins aquí, el teatre funciona directament per a un premi de la crítica.

El problema arriba quan aquesta persona parla amb tercers. En el moment en què un amic o conegut en comú pregunta "escolta, com esteu vosaltres ? " o "com va tot amb tal persona?", s'obra el teló de la vertadera comèdia.

De cop i volta, tot el pes de la situació cau sobre la teva esquena. 

La narració canvia en un mil·lisegon: resulta que ells han fet "tot el possible", que t'han donat "totes les facilitats del món", però que tu ets una persona "complicada", "distant" o simplement "impossible d'ajudar".

És una jugada mestre d'egoisme camuflat d'altruisme. 

Primer es posen la medalla de la generositat davant la galeria i, tot seguit, et passen la culpa a tu per no haver-te deixat salvar pel seu halo de santedat. 

Si les coses van malament, mai és perquè la seva empatia fos de plàstic; és perquè tu no has sabut agrair la seva immensa i desinteressada caritat.

Ens hem acostumat a confondre la curiositat xafardera amb l'interès real, i el control emocional amb la preocupació sincera. 

Al final, aquesta gent no es preocupa per tu: es preocupa per la imatge que projecten quan diuen que es preocupen per tu.

Potser hauríem de començar a sospitar d'aquells que necessiten un públic per mostrar-se comprensius.

Perquè la gent que realment et vol bé no necessita penjar-se medalles a la teva esquena ni explicar-li al món com n'ets de difícil; simplement hi és, sense teatre, sense factures emocionals i, sobretot, sense anestèsia.