CANVIAR ELS PANELLETS PER CARREGAR-SE LA TRADICIÓ I QUEDAR DE PARES "MODERNS"

 

On han anat a parar les olors de tardor? Abans, per aquestes dates, caminar pel carrer significava inhalar una barreja celestial de moniatos al forn, castanyes acabades de torrar i aquell panellet de pinyons que et costava mitja hipoteca de la fira del barri.

Era una època de reflexió, de digerir el colesterol amb dignitat i de recordar els difunts amb un respecte silenciós.

Avui dia, no. Avui dia sortim a la porta i ens trobem una horda de criatures disfressades de dràcula de saldo, cridant "trick or treat" amb un accent de Cornellà que fa por —aquesta sí— al diccionari Pompeu Fabra. 

Hem canviat la flors del cementiri i el paperet de estany de la castanya per carabasses buidades de supermercat i plàstic xinès que trigarà cinc mil·lennis a descomposar-se al planeta.

I la gran pregunta és: qui té la culpa d'aquesta catàstrofe cultural?

¿Són els nens? Home, evidentment que no. 

Als nens els dones un caramel de la fira o una gominola radioactiva de color blau lluent i et fan la ola. Ells només segueixen el rastre del sucre i de l'espectacle visual.

¿Són els pares? Una mica més a prop, sí. Són aquells mateixos progenitors que després s'omple la boca parlant de "productes de proximitat" i "km 0", però que s'afanyen a comprar una capa de vampir d'oferta al basar asiàtic de la cantonada perquè quedi "guai" a l'Instagram.

Ens fa pànic quedar com a carques davant dels amics del parc, així que substituïm la tradició mil·lenària per una festa d'importació nord-americana que només entenem a través de les pel·lícules de Netflix.

Però no ens enganyem; la culpa real és de la societat sencera. Hem creat un sistema tan aburrid i uniformitzat que necessitem importar tradicions alienes perquè les nostres ens semblen "massa de iaios". 

Hem preferit el consumisme ranci i de carmanyola del Halloween abans de seure a la fresca a pelar castanyes amb un llapis i un drap de cuina cremat.

És una autèntica llàstima perdre el gust per allò autèntic. Ens estem convertint en una còpia barata d'una sèrie de televisió ianqui, oblidant que cap carabassa de plàstic amb una vela de deu cèntims podrà superar mai el drama existencial d'un panellet de pinyons dur com una pedra.

Mentrestant, seguirem demanant a algorismes i a pantalles que ens expliquin com ser moderns, mentre el nostre patrimoni cultural s'evapora entre xuxes de colors i disfresses de terror de tot a cent. Feliç castanyada... si és que queda algú que s'en recordi de com es lliga el nus d'un sac de castanyes.

SENSE  ANESTÈSIA