QUAN UN CONSELL AMAGA L´ENVEJA

 

En el variat ecosistema de les relacions humanes hi ha un espècimen especialment viscós i exasperant: el fals mentor.

Aquell personatge que apareix a la teva vida o al teu projecte vestit amb la túnica de la saviesa, amb un somriure de condescendència i una bossa plena de consells que ningú li ha demanat.

Se't queden mirant de dalt a baix, fan una pausa dramàtica i et deixen anar la famosa frase: «Això que fas... jo no ho veig. Jo no ho faria pas així».

 De sobte, es converteixen en els gestors suprems de la teva feina, de la teva vida o de les teves idees.

 Et parlen amb aquell to de veu paternalista, com si ells haguessin inventat la roda i tu fossis un alumne d'educació primària intentant entendre la regla de tres.

 Et troben defectes on no n'hi ha, et fan dubtar dels teus passos i intenten convèncer-te que ho estàs fent tot fatal. 

Quin suport tan bonic. Quina generositat d'ànima. I ve ara el veritable espectacle de circ.

Mentre et donen la lliçó de moralitat i t'intenten enfonsar la moral, per sota la taula estan prenent apunts com bojos.

 I al cap de dues setmanes, zasca: ho fan ells mateixos. Exactament el mateix. La mateixa idea, el mateix estil, el mateix projecte o la mateixa estratègia. 

Allò que en tu era «una mala decisió», en la seva boca es converteix de sobte en una visió d'enginyeria social de primer nivell.

Això no és ganes d'ajudar; és enveja pura, dura i mal dissimulada.

Tenen una inseguretat tan profunda que no suporten veure't brillar amb idees pròpies.

 Com que no tenen el talent ni la llum per crear res d'original, necessiten primer desarmar-te —fer-te dubtar perquè et  descol·loquis— i així guanyar temps per copiar-te la recepta.

 Et diuen que un restaurant és dolent només perquè no hi vagis i poder-se quedar ells la millor taula.

I per si no n'hi hagués prou amb el plagi dissimulat, el xou es completa quan et giren l'esquena. 

Per davant et fan el xerrameca de guru i et donen la palmadeta afectuosa; per darrere, claven el ganivet a la primera oportunitat explicant a tothom com de «desorientat» et veuen.

Anem a deixar les coses clares: la gent que sap de veritat no necessita fer-se el savi trepitjant la feina dels altres. 

Qui té llum pròpia no necessita apagar la teva per fer-se veure.

Així que la propera vegada que un d'aquests mestres de pacotilla se't pugi a la teva esquena per dir-te com has de caminar, no perdis ni un segon a justificar-te. 

Somriu, deixa que continuïn imitant-te i recorda una veritat com un temple: la còpia sempre serà una trista caricatura de l'original.

I si tant els agrada la teva feina i la teva vida, que te la paguin.

Sense Anestèsia.