I DE SEGON, ENTRECOT AMB GUARNICIÓ DE TRAGÈDIA

 

Són les dues de la tarda o les nou del vespre. La taula està parada. La sopa fumeja, l'entrecot està al punt i el pa, ben tou.

 Encens la televisió per veure «què passa al món» i, de sobte, el menjador es converteix en un aparador de l'horror humà en alta definició.

El menú informatiu d'avui és variat: un bombardeig que ha esborrat un barri sencer a l'altra punta del món, un home que ha decidit assassinar la seva parella, una mare que ha acabat amb la vida dels seus fills, nens del tercer món que no són més que ossos i pell sota un sol abrasador, i una colla de polítics de moqueta intercanviant-se insults amb la cara ben dura.

I quina és la nostra reacció davant d'aquest banquet de misèria?

—«Nena, em passes la sal, per favor? Ah, i tallat una mica més de pa».

En quin moment exacte l'ésser humà es va tornar completament immune a la tragèdia? 

En quin punt de la història vam decidir que la sang, la fam i la barbàrie eren un excel·lent acompanyament per a la nostra digestió?

Hem convertit el dolor aliè en un fil musical de fons.

 Ens empassem crims executables, guerres devastadores i corrupteles infames amb la mateixa indiferència amb què mirem un anunci de detergent. Si el titular és molt bèstia, potser fem un «uf, quina desgràcia» o un espetec amb la llengua, i immediatament tornem a punxar la patata. 

La tragèdia s'ha formalitzat tant que ja no impacta; s'ha convertit en contingut, en xifra, en minuts d'audiència abans de la secció dels esports.

Ens creiem immunes perquè la pantalla del televisor funciona com un vidre blindat. 

Pensem que el mal és una cosa que només s'escriu en els rètols de darrera hora i que sempre els passa «als altres». Som experts en l'empatia de platet de postres: ens indignem durant trenta segons, posem cara de circumstàncies i ens n'anem a fer la migdiada tranquils perquè, al cap i a la fi, la bomba no ha caigut a la nostra teulada.

Però quins collons que tenim! Quina facilitat per mirar cap a una altra banda mentre la casa del veí crema.

La trista realitat és que aquesta immunitat de la qual ens orgullim i no és fortalesa; és pura anestèsia moral.

 Ens hem anestesiat per no patir, per no pensar i per no haver de qüestionar-nos el món de merda que hem anat construint entre tots. Però l'anestèsia té un problema: no cura la malaltia, només fa que no la sentis.

Fins que un dia, de sobte, la pantalla es trenca. I la tragèdia deixa de ser un titular llunyà per convertir-se en la teva pròpia porta picada.

Aquell dia, quan siguis tu qui plori, qui pateixi la injustícia o qui ho perdi tot, descobriràs amb horror que la resta del món continuarà dinant, passant-se la sal i canviant de canal.

Potser va sent hora que deixem de mirar el telenotícies com qui mira una pel·lícula de por i comencem a recordar que darrere de cada xifra hi ha una vida exactament igual de valuosa que la nostra.

 Abans que sigui massa tard i el foc ens arribi a les  nostres vides. 

Sense Anestèsia.