NO SÉ COM VA LA MEVA VIDA, PERÒ DE LA TEVA HO SÉ TOT

 

Vivim en una societat extraordinària en què pots no tenir ni idea de què faràs demà amb la teva pròpia vida, pots tenir la nevera buida, la rentadora fent un soroll que sembla el despegament d’un coet i tres problemes personals esperant torn, però si al tercer B s’han separat, la del quart s’ha comprat un cotxe nou o el fill de la veïna ha suspès matemàtiques, no pateixis, perquè informació en tindràs de sobres i, probablement, amb més detalls dels que fins i tot els implicats coneixen.

Perquè nosaltres som així, ens agrada saber.

Ens agrada saber-ho tot, i quan dic tot és tot, perquè una cosa és tenir curiositat i una altra haver convertit la vida dels altres en una mena de sèrie de televisió per capítols, amb rumors, especulacions, teories, testimonis anònims i aquella persona que sempre sap «la veritat» perquè, evidentment, té una cosina que coneix una amiga que treballa amb algú que ho ha sentit de primera mà.

I així neix l’autèntica premsa rosa de barri, molt més econòmica que comprar una revista i, en alguns casos, bastant més creativa.

Perquè l’altre dia no sabíem res de la nostra vida, però avui ja sabem que la parella de la Marta potser ha deixat la feina, que el seu germà està enfadat amb algú, que la seva mare no ho porta bé i que, segons una font absolutament fiable que prefereix mantenir-se en l’anonimat —perquè resulta que l’anonimat dona una credibilitat extraordinària—, sembla que hi ha problemes.

Problemes.

Quins?

Això encara no ho sabem.

Però ja els tindrem.

No patiu.

I és que tenim una capacitat espectacular per investigar la vida dels altres mentre ignorem amb una tranquil·litat admirable aquella petita cosa que és la nostra pròpia existència, perquè potser no sabem què ens passa emocionalment, no tenim ni idea de per què estem tan cansats ni recordem l’última vegada que vam fer alguna cosa només perquè ens venia de gust, però sabem perfectament qui s’ha enfadat amb qui, qui no parla amb qui i qui ha deixat de seguir algú a Instagram.

Això sí que és informació útil.

La NASA hauria de prendre nota.

I després hi ha les xarxes socials, que han convertit aquesta afició nostra en una disciplina olímpica, perquè abans havies de sortir al carrer, coincidir amb algú i començar una conversa, mentre que ara només cal entrar a Facebook, Instagram o qualsevol altra criatura digital i, en cinc minuts, descobrir mitja vida d’una persona que potser ni tan sols recorda haver-te conegut.

I si no explica alguna cosa, no passa res.

Ja la interpretarem nosaltres.

Una fotografia amb dues copes?

Problemes sentimentals.

Una frase trista?

Separació.

Una fotografia sola?

Crisi.

Una fotografia amb parella?

Vol demostrar que són feliços.

Cap fotografia?

Segur que passa alguna cosa.

És fascinant perquè hem desenvolupat una mena de sisè sentit segons el qual qualsevol cosa que faci una altra persona té un significat ocult, i nosaltres, evidentment, som els encarregats de descobrir-lo encara que ningú ens ho hagi demanat.

Perquè ajudar algú és una cosa molt bonica, però analitzar-lo sense permís sembla que encara ens agrada més.

També tenim aquella meravellosa costum d’opinar sobre la vida dels altres amb una seguretat que no utilitzem ni quan hem de prendre decisions importants sobre la nostra, perquè podem passar-nos una hora explicant-li a algú que s’ha equivocat de parella, que està educant malament els fills, que hauria de buscar una altra feina o que no sap administrar els diners, mentre nosaltres tenim un calaix ple de factures sense obrir i una vida pendent d’una revisió general.

Però és clar, la nostra vida és complicada.

La dels altres és molt més fàcil.

Des de fora sempre queda tot més clar.

I encara més quan no ets tu qui ha de viure les conseqüències.

Potser per això ens encanta donar consells que ningú ens ha demanat, perquè ens permet sentir-nos una mica més intel·ligents sense haver de demostrar res amb la nostra pròpia vida.

«Jo no ho hauria fet així.»

Una frase preciosa, sobretot quan surt de la boca d’algú que acaba de prendre una decisió encara pitjor fa vint minuts.

Però també hi ha una diferència entre interessar-nos per algú i ficar-nos en la seva vida, i potser aquesta línia s’ha anat fent tan fina que ja la trepitgem amb les dues sabates sense adonar-nos-en.

Ens expliquem que «ho fem perquè ens preocupem», quan de vegades el que realment ens preocupa és no perdre’ns el següent capítol.

Ens expliquem que «només ho comentem», com si un comentari dit amb quatre persones al voltant no pogués convertir-se, vint-i-quatre hores després, en una versió completament diferent dels fets.

I després ens sorprèn que la gent ja no expliqui res.

Home.

Potser perquè cada vegada que expliques alguna cosa acabes convertit en notícia de portada del barri.

Hi ha persones que saben més de la vida dels altres que de la seva pròpia, i això no deixa de ser una mica trist, perquè potser darrere d’aquesta necessitat constant de saber què fan els altres hi ha també una manera molt còmoda d’evitar mirar-nos nosaltres mateixos.

És molt més fàcil parlar de la relació de la veïna que preguntar-nos per què la nostra ja no funciona.

És molt més fàcil criticar com eduquen els altres que reconèixer que nosaltres també cometem errors.

És molt més fàcil comentar que algú ha canviat que preguntar-nos si potser nosaltres portem deu anys fent exactament el mateix.

I aquí és quan la broma deixa de fer tanta gràcia.

Perquè potser hauríem de començar a preocupar-nos una mica menys per si aquella persona s’ha separat, si cobra més, si està més prima, si s’ha operat, si té problemes amb la parella o si el seu fill ha suspès, i començar a preguntar-nos com tenim nosaltres la casa per dins, que segurament també trobaríem alguna cosa que necessitaria una mica de pols treta.

Però és clar, això ja no és tan entretingut.

No porta xafarderia.

No permet un «t’ho deia».

No ens dona l’oportunitat d’opinar sobre ningú.

I, sobretot, ens obliga a mirar-nos al mirall.

I això sí que fa respecte.

Així que continuarem sabent-ho tot.

Qui s’ha enfadat.

Qui ha tornat amb qui.

Qui s’ha separat.

Qui ha canviat de feina.

Qui s’ha comprat un pis.

Qui té problemes.

Qui ha penjat una foto estranya.

Qui no ha felicitat qui pel seu aniversari.

Ho sabrem tot.

I potser, algun dia, quan hàgim acabat d’investigar la vida sencera dels altres, tindrem una mica de temps per descobrir què dimonis estem fent amb la nostra.

Perquè al final hi ha una realitat bastant incòmoda:

potser no sabem com va la nostra vida, però de la dels altres en sabem massa.

Que de la vida dels altres ja en som experts; ara només ens falta aprovar l’assignatura de la nostra.

Sense Anestèsia.