CONSELLS DIC, QUE PER MI NO TINC

 No hi ha res més gratificant a la vida que repartir lliçons de sabiduría a preu de saldo. 

Tots tenim un consultor emocional, un gestor financer o un entrenador personal amagat sota la samarreta de pijama. 

Som uns experts absoluts a l'hora de resoldre la vida dels altres des de la comoditat del nostre propi naufragi.

Analitzar els drames aliens és facilíssim. Quan un amic et veu plorant perquè la seva parella l'ha deixat o perquè la hipoteca li ratlla el sostre, a tots ens surt de dins aquest to de guru d'autoajuda de barat: "Escolta'm, el que has de fer és estimar-te més a tu mateix, tancar portes i aprendre a fluir". Fluir. 

Quina paraula tan bonica. Curiosament, el mateix que te la diu entra en un atac de pànic si el cambrer li porta el cafè amb llet de civada en comptes de llet de soja.

Som uns arquitectes de la perfecció aliena.

Recomanem paciència franciscana quan el del costat s'enfronta a la burocràcia, però nosaltres som capaços de fer saltar pels afores el teclat si el microones triga tres segons més del compte a escalfar la sopa. 

Aconsellem menjar sa, fer esport i "desconnectar de les xarxes", mentre escrivim el missatge amb la tercera ració de patates fregides  i l'ull dret fent-nos un tic per culpa de la llum blava de la pantalla.

Donar consells és un esport nacional lliure d'impostos. 

Ens fa sentir superiors, útils i il·luminats. És com aquells entrenadors de futbol de barra de bar que, amb una panxa considerable i una cervesa a la mà, criden a la televisió explicant-li a un atleta d'elit com hauria de fer una diagonal.

Però quan la nit cau i ens quedem a soles amb el nostre propi mirall, la teoria s'esfuma. 

Descobrim que som incapaces d'aplicar ni un deu per cent de la filosofia barata que hem anat regalant durant el dia.

 Potser perquè és molt més senzill arreglar el món dels altres que tenir el valor de mirar el nostre propi desordre.

 O potser perquè, en el fons, donem als altres els consells que desesperadament necessitem escoltar nosaltres mateixos... i que mai tenim el valor de seguir.

SENSE ANÈSTESIA